Sant Julià de Cirera o Esglèsia del Castell de Sacirera

La parròquia de Sant Julià de Cirera, coincidint amb la jurisdicció del castell, és situat a tocar de la Riera Gavarresa, enclavat entre Sant Feliu Sasserra, Oristà i Santa Maria d'Oló.

 
Castell i església constituïen el nucli o demarcació de Ciresia, esmentada documentalment el 952 en la jurisdicció del terme del castell d'Oristà; l'església, però, no la trobem documentada fins el 1035, quan els Lluçà deixaren diners per a la seva reforma a Sant Julià de Ciresa. També apareix Ciresia en una relació de parròquies del bisbat de Vic anteriors a  1154, però desapareix en la llista de 1361, segurament a causa de l'episodi de pesta negra de 1348.

No és fins l'any 1595 que aquest nucli de Ceresia és anexionat a Sant Feliu Sasserra. En algun moment previ a aquesta data, deuria a passar a ser sufragània de Sant Feliu. El 1685 encara funcionava com a capella rural, però fou definitivament abandonada el sXVIII (el 1724 encara s'hi oficiava).

 
L'estructura del mas actual (exceptuant les restes del castell) no és anterior al segle XV. És un mas simple, però construït amb poc interval de temps, essent una part reformada al segle XIX.

 

 Sembla que l'estructura, pràcticament desapareguda, s'escau amb una construcció del sXI.

Protecció: BCIN

Classificació: Monument històric

Núm. Registre / Catàleg: 1458-MH

Disposició: Decret

Data Disposició: 22/04/1949

Publicació: BOE

Data publicació: 05/05/1949

FOTOGRAFIES ANY 2005

FOTOGRAFIES ANY 2016

Mare de Déu de la Bona Sort

Antigament, la que ara es diu capella de la Mare de Déu de la Bona Sort, era coneguda com a Sant Vicenç dels Prats, i situada dins l’antic terme del Castell de Lluçà; sembla que la població de Prats de Lluçanès va néixer al voltant d'aquesta antiga capella, que va ser església en el seu moment.
Les primeres dades que es tenen són de 968 (en el testament de Frugió, muller de Langovard, quan aquesta manà que tot el que tenia a Prats es donés a Sant Vicenç) i posteriorment, a l'any 1063, ja consta com a parroquial en una donació que fa Guisad, veguer del castell de Lluçà, al monestir de Ripoll com així també hi consta, el 1154. Es creu que fou renovada a finals del sXII.

El 1435, sols habitaven 5 famílies a la parròquia de Sant Vicenç, de manera que esdevé sufragània de Santa Eulàlia de Pardines; però la devallada poblacional canvià de tendència ja que, vers l'any 1627, s'inicià la construcció del nou temple, l'actual de Sant Vicenç que s'enllestí el 1649, tot recuperant la parròquia pròpia pel terme i restant la antiga i petita capella com a església de Bona Sort.

El 1714 li va tocar el rebre a la mare de déu de la Bona Sort i en la guerra carlina fou Hospital de Campanya: alhora, un carlí, dit Benet Tristany,  n’aterrà el campanar i en destruí el cementiri.
El 1936, també fou profanada.

Així doncs, el que avui dia veiem és un edifici del sXVI,  que es restaurà l'any 1555 per Valentí Serra, data que es trobava inscrita en la llinda de la porta juntament amb una inscripció " A vint y dos de juny MDLV / Valentinus Serra fecit"; actualment aquesta inscripció està esborrada a causa de l'erosió que ha patit la llinda  on es venera una imatge abans dita de Santa Maria 'de les Dones'  i avui dia 'de la bona sort', restaurada el 1996 en tot el seu interior.

FOTOGRAFIES ANY 2004 

FOTOGRAFIES ANY 2016

Santa Eulàlia de Pardines

Es desconeix la ubicació de l'original poble o Vil·la de Pardines, documentat el 920.

Les primeres notícies sobre l'església de Santa Eulàlia de Pardines són en un document de l'any 915, que parla d'unes terres allí situades, quan encara depenia del castell d'Oristà i se sap que ben aviat tingué funcions parroquials. Citada de nou el 944 depenent d'Oristà, aviat passà als Senyors de Lluçà.

Gràcies a diversos documents de compra-venda del sX que es conserven , s'ha pogut saber que la actualment desapareguda vila de Pardines i l'església no es trobaven al mateix lloc, sinó que l'església era més al nord.

 
Consta com a parròquia des del 1041 o 1053 i se sap que el 1074, quan ja havia passat a ser dels Lluçà, aquests renovaren l'església mitjançant una deixa per renovar el temple i hi fou construïda una segona capella. El sXI passà als Tornamira.

 
El 1435 rebé les sufragànies de Sant Vicenç de Prats i Sant Andreu de Llanars, que  se n'independitzaren el 1787.

L'edificació actual , força gran amb la rectoria adosada, fou bastida de nou entre el 1790 i 1792.
Al seu interior hi ha pintures de Ramon Noé i Antoni Cortada i ,avui dia, encara conserva la categoria de parròquia, però  gestionada pels mossens de Prats i, en el seu terme, hi ha 8 masies d'Oristà i 2 d'Olost.

FOTOGRAFIES ANY 2004 

FOTOGRAFIES ANY 2016

Santa Magdalena d'Horta

Antigament també anomenat Sant Salvador d'Horta, era situada dins l’antic terme del castell d’Oristà, al lloc de Sasserra. Apareix esmentada com a capella de la població el 1288, on actualment localitzem el poble de Sant Feliu Sasserra. L’edifici actual no conté cap resta originària romànica, ja que el quin  trobem ara fou bastit el 1762, segons consta en la data que hi ha a la llinda de la façana.

Protecció: BCIL

Núm. Registre / Catàleg: 5639-I

Disposició: Aprovació definitiva comissió urbanisme

Data Disposició: 21/12/2010

Publicació: DOGC

Data publicació: 01/06/2011

FOTOGRAFIES ANY 2005

FOTOGRAFIES ANY 2016 

Sant Mateu de Pela-Roger

Capella avui dia desapareguda, adscrita tradicionalment al Mas de Pela-Roger (avui dia Pela) i sempre depenent de la parròquia de Santa Maria d’Olost. Dins el terme de l'antic Castell d'Oristà, es té per primer cop documentada l'any 1287 en el testament de Bernat de Bassil, qui fundà una llàntia que havia de cremar a la capella. El Bisbe Pasqual, en la visita efectuada el 1687 en constata el nivell ruïnós i ja no n'encomana la seva reparació.

Sant Gil del Mas La Vila

Pertanyent al terme de l'antic Castell d'Oristà, citada per primer cop l'any 1038, l'emplaçament original de la capella o ermita de Sant Gil era aprop d'on avui trobem una casa moderna amb el mateix nom, en un Serrat també anomenat de Sant Gil, on un forat allargat al capdemunt  ens indica la antiga ubicació


Actualment, aquesta capella la trobem adossada al Mas Vila on fou traslladada per caprici dels propietaris al s XIX, tot i que tampoc és original, ja que fou restaurada entre sXVII i XVIII.
Aquesta capella, fos quina fos la ubicació, sempre ha estat dependent de la parròquia de Santa Maria d'Olost.

Hi ha constància en un document que, el 22 de maig de 1384, Bartomeu de Vila d'Olost, tenia un deute amb el rector de Sant Boi.

FOTOGRAFIES 2017

Sant Sebastià d'Oristà

Originàriament, cap a l'any 922 - 923 segons dades que es tenen, era coneguda com a Sant Cristòfol i era situada a l'entrada del poble. Situada dins el terme del castell d'Oristà, possiblement la primitiva capella del castell.

Va subsistir fins al terratrèmol de 1450, essent llavors donat permís al rector per a reconstruir-ne una de nova, al que era conegut com a puig de sant Joan, presumiblement sobre les restes de l'antic castell d'Oristà. Com a condició, havia de tenir dos altars, un dedicat a sant Cristòfol i un altra a Sant Sebastià. A partir de l'any 1600 ja és coneguda únicament com a Sant Sebastià.
Sembla ser que cap al sXVIII fou reconstruïda altra cop, usant elements anteriors, com ara la dovella amb un relleu de sant Cristòfol que es pot observar sobre la llinda del portal d'entrada, curiosament datada el 1522.

Protecció: BCIL

Núm. Registre / Catàleg: 235-I

Disposició: Acord Ple Consell Comarcal

Data Disposició: 18/12/2002

FOTOGRAFIES ANY 2016 

Sant Amanç de Pedrós

  

Sant Amanç de Pedrós, vora la riera de Pedrós, tributària de la de Relat, és una església romànica del segle XII; és una construcció d’una sola nau coberta amb volta de canó i absis semicircular a llevant.

El nom del lloc de Pedrós, deriva de "Pedrosio" o lloc de pietat.

L' església situada aprop del mas Pedrós i dedicada a Sant Amanç deuria ser la capella familiar d'aquest mas, és documentada l'any 982, quan formava part del terme del Castell d'Oristà, tot i que una part depenia del castell de Gaià. L'edifici està catalogat com a reconstrucció feta el sXII, bastida sobre l'església primitiva, modificant en gran mesura l'original.

Tot i que apareix en un document de 1044 que situa Pedrós dins el terme del Castell de Gaià, anteriorment apareix Sant Amanç el 1016, en la donació que fa un tal Folc de diversos béns, al lloc de Pedrós, terme de Sant Amanç , dins el Castell d'Oristà.
Apareix de nou en el llistat de parròquies ausonenques d'entre 1025 i 1050 (Pedroso) de manera genèrica i, concretament, el 1069 , en un document on esmenta la parròquia de Sant Amanç, 'en el riu que en diuen de Pedrós'.

Perdé funcions parroquials vers 1154, el darrer cop que apareix citada com a parròquia. El 1331, amb la visita que fa el Bisbe de Vic Galceran Sacosta no fou visitada, i en canvi si que ho va ser la propera de Sant Miquel de Terradelles, de la que deuria dependre Sant Amanç.

L'any 1686, trobem Sant Miquel de Terradelles i Sant Amanç de Pedrós com a sufragànies de Santa Maria de Gaià. L'any 1878, Sant Amanç es vinculà a la parròquia de Sant Pau de Pinós.
 

FOTOGRAFIES ANY 2004

FOTOGRAFIES ANY 2016