SANTA MARIA DE MERLÈS (municipi)

L’actual municipi de Santa Maria de Merlès, adscrit a la comarca del Berguedà, és qui dona nom a la coneguda riera de Merlès.  Coneguda com a Riera d’Adest al sIX ( ad est, és a dir, situada al est, ja que servia com a límit a llevant per aquelles dates) ja que feia de límit entre el Bisbat d’Osona i el d’Urgell i els comtats Berguedà i Ausetà. Posteriorment, amb la creació del Bisbat de Solsona cap al sXVI, seguí fent de límit entre ambdues demarcacions eclesiàstiques.

Però de sempre, aquest terme de Merlès ha estat poblat, doncs s’hi troben restes de l’edat de bronze, restes d’un poblat ibèric a Can Bonells o inclús d’èpoques romanes.

Aquest municipi, és constituït per diverses parròquies, com són Sant Miquel de Terradelles, Sant Amanç de Padrós, sant Pau de Pinós, Sant Martí de Merlès i Santa Maria de Merlès. Sant Martí ja es troba documentat el 976 (tot i que l’edificació preromànica fou substituïda el sXI i reformada el XVIII), mentre que de 1169 es té referència de Sant Pau (encara conserva l’absis) i de sant Miquel es tenen les primeres noticies l’any 1011 (tot i que l’edifici actual és del segle XII i va ser restaurat l’any 1982).

Punt i apart es mereix dins aquest municipi Santa Maria, amb una església consagrada el 893 però que es va refer de nou en estil barroc el segle XVII, fent desaparèixer l'original santa Maria que, sembla, era ubicada al lloc de l'actual cementiri. I és que aquesta data documentada de 893 sembla ser la més enretirada del Lluçanès, en temps del reconstructor Guifré el Pilós.

.

La principal referència, però, serà el Castell de Merlès, del que en queden unes poques restes del sXII (un tros de mur) entre el Mas Riambau i Sant Martí.

Quan al conegut com a pont medieval de Merlès, situat entre Santa Maria i sant Martí, és posterior ja que sembla ser del sXVII i de caire gòtic. Enllaçaria , de manera simbòlica i pràctica, els dos comtats, els dos bisbats. Cal tenir present que Sant Martí es construeix per part del Bisbat de Vic, al sXI, com a contrapunt de Santa Maria.

Aquesta dualitat històrica de bisbats i comtats dins un mateix castell o Baronia, ha fet que el municipi es pugui dividir en tres sectors, atenen a motius històrics. A l'esquerra de la Riera, amb Sant Martí de Merlès, sant Pau de Pinós i santa Maria de Pinós, i els Castells del Propi Merlès i el de Pinós.
Una petita zona al Sud-est del terme, amb Sant Amanç de Padrós i Sant Miquel de Terradelles (ambdues havien estat part del terme d'Oristà) i, per acabar, a la dreta de la Riera, encapçalat per Santa Maria de Merlès, també hi formen part les esglésies de la Trinitat de Tor  (o la Tor d'Olvan) i Santa Margarida de Tortafè, el veïnat de Vilalta i les cases de la Cortada o Escrigues.

Així doncs, el terme històric del Castell de Merlès (excepte Sant Amanç i sant Miquel, com dèiem) conegut des de 893 quan fou consagrat pel Bisbat d'Urgell, pertanyia a la família Lluçà, que tenien com a feudataris la família de cavallers cognominats, precisament, Merlès.

Després del segrestament de Merlès del domini per part de la corona, a la fi del segle XIII a causa de la pretensió dels Lluçà-Saportella de tenir-lo en domini alodial, el 1386 torna als Saportella i s’integrà després pràcticament a la baronia de la Portella (amb centre a la Quar).